L’original valencià perdut de la Celestina

 
Aquest passat dissabte 29 de novembre va tenir lloc la conferència de Jordi BilbenyL’original perdut de la Celestina’, organitzat per la Fundació Nova Història, on hi va fer saber el parer dels entesos, que hi va haver una edició anterior a l’edició castellana de Burgos del
1499, avui dia desapareguda, l’autor de la qual no va ser Fernando de
Rojas. Recordem que aquesta primera edició que coneixem apareix sense
autor, i hi diu literlament ‘con los argumentos nuevamente añadidos’, de manera que no pot ser l’Edició Prínceps.
 
En el decurs de l’acte es va presentar un document del segle XVII que prova que l’autor era "aragonès" (de la Corona d’Aragó) i que el van "encobrir" o esborrar. Al llibre La agudeza y Arte de Ingenio de Lorenzo Gracian diu textualment y el encubierto Aragonès en su ingeniosíssima tragicomedia de Calixto y Melibea’:
 
 
Així mateix, s’aportà còpia d’un llibre d’En Joan Lluís Vives, en diverses edicions del segle XVI al XVIII, on Vives diu explícitament que l’autor de La Celestina la va escriure en la nostra llengua: ‘In quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomaediam’. La llengua d’En Vives va ser únicament el català, i quan no va poder escriure en aquesta llengua, abans de fer-ho en la castellana optà per escriure en llatí. Això explicaria el gran nombre de catalanades i catalanismes que hi apareixen i els errors de traducció que només tenen sentit si la llengua en què es va compondre era el català. Recordem que l’Alejandro Sendra ja va fer un recull exhaustiu d’aquestes catalanades.
 
També s’explicà que les notes geogràfiques que descriuen el lloc on es desenvolupa l’acció és una gran ciutat que es troba al costat d’un riu, que té drassanes, i unes naus que es poden veure fàcilment des de la torre de la casa de Melibea. L’obra diu textualment: ‘Subamos, señor, al açotea alta, porque desde allí goze de la deleytosa vista de los navíos’. Una escena que no concorda en absolut ni amb Salamanca, ni Toledo, ni Sevilla, com asseguren la major part dels entesos. Algunes reflexions d’Alejandro Sendra publicades al web histocat.cat ja apuntaven que la localització de l’obra havia de ser València.
 
Per si fos poc, una edició anglesa del segle XVIII esmenta "València" com a la ciutat on viuen els protagonistes. Amb la qual cosa, l’obra passaria a València, en un context totalment valencià i estaria escrita en català, per un autor que la censura espanyola va esborrar.
 



Comentaris tancats a L’original valencià perdut de la Celestina

RAC1 analitza la catalanitat del ‘Lazarillo de Tormes’

Recentment el programa de Sebastià d’Arbó de RAC1 s’ha fet ressò de les contradiccions que planteja el discurs oficial sobre ‘el Lazarillo de Tormes’, tot donant a conèixer els recents treballs que demostren la valencianitat de l’obra.

ESCOLTEU L’ENTREVISTA



Comentaris tancats a RAC1 analitza la catalanitat del ‘Lazarillo de Tormes’

Garcilaso de la Vega era català?



 
 
Garcilaso
de la Vega, en virtut de les catalanades i els girs lingüístics
catalans que es troben en la seva obra, podria tractar-se d’un altre
cas de manipulació de l’obra i alteració de la identitat. En Josep Mayolas està estudiant aquest personatge tan misteriós, i ha trobat
un poeta, humanista, home d’armes i personatge de la cort catalana
d’una vida absolutament paral•lela a la biografia que ens ha arribat
d’en Garcilaso: en Galceran Cardona i Recasens.

Garcilaso
neix entre 1501 i 1503, com en Galceran. Garcilaso queda orfe de pare,
Galceran de Cardona orfe de mare. A en Garcilaso el situen amb la cort
a Barcelona el 1519, on coneixeria el seu gran amic, en Joan Boscà. En
Galceran s’educa a la cort, a Barcelona, on vivia, i era fill del
governador de Catalunya, pertanyent a la família més poderosa del
Principat, els Cardona. Garcilaso entrà a servir el 1520 a Carles V com
a continu de la guàrdia règia, Galceran fou coper de l’emperador.
Garcilaso s’embarca el 1522 en companyia d’en Joan Boscà i en Pedro de
Toledo, casualment, nét de l’àvia d’en Galceran. Tant Gacilaso com
Galceran pertanyien a l’orde de Sant Jaume o de Santiago. Els germans
d’en Galceran, com els d’en Garcilaso, es diuen Ferran i Pere.
Garcilaso assisteix com a testimoni a les noces d’un nebot seu que
s’anomena Garcilaso com ell, el 1531. En Galceran també té un nebot que
s’anomena Galceran i que es casaria per aquesta època.

Casualment
és a Barcelona on dicta testament en Garcilaso el 1528, i deixa una
col•lecció de la seva obra a en Boscà. Tant Garcilaso com Galceran
formen part de l’exèrcit imperial que obligarà Solimà a aixecar el
setge de Viena el 1532. En el terreny dels paral•lelismes encara
podríem assenyalar que el pare d’en Galceran, Governador General de
Catalunya quan tingué lloc la Germania de Barcelona, tingué una
“actitud ambigua amb els revoltats que disgustà als consellers”, segons
la GEC. El pare d’en Galceran es deia Pere, com el germà d’en Garcilaso
que tingué problemes per ser “comunero”.

Al llibre d’un cronista
contemporani, Pere Tomich, llegim que Galceran de Cardona sempre havia
estat interessat per les lletres clàssiques i que, després que va anar
a Alemanya, “va amar molt la literatura grega”. Gairebé el mateix que
se’ns diu sempre d’en Garcilaso. Martí Ivarra li adreçà una dedicatòria
a l’edició de la Crònica de Pere Tomic (1534), on l’anomena “la llum
dels Ducs de Cardona”. Com és, doncs, que enlloc trobem relats de les
seves gestes militars, ni cap rastre de la seva creació literària?
Totes aquestes coincidències són només casualitat? En un període
teòricament tan magre per la literatura catalana, com es justifica que
s’oblidi l’obra d’un autor que va merèixer el qualificatiu de “llum
dels ducs de Cardona”? L’obra de Galceran s’ha perdut sense deixar ni
un rastre, però tot sembla indicar que, com va passar amb Llàtzer de
Tormos i d’altres casos del mateix segle XVI, s’ha atribuït a una altra
persona.

Presentació de Josep Mayolas



Comentaris tancats a Garcilaso de la Vega era català?

Per problemes tècnics del servidor, trobareu el bloc en aquesta nova adreça:

[@more@]

Comentaris tancats a Per problemes tècnics del servidor, trobareu el bloc en aquesta nova adreça:

Nou canal de vídeos de Llàtzer de Tormos al Youtube!

[@more@]

Comentaris tancats a Nou canal de vídeos de Llàtzer de Tormos al Youtube!

‘El Triangle’ es fa ressò de la catalanitat de Llàtzer


>> Els altres catalans

Aquesta setmana el setmanari El Triangle es fa ressò de la catalanitat de Llàtzer de Tormos. Un article de dues pàgines senceres fa un repàs d’alguns dels que anomena 'els altres catalans', és a dir, els catalans ocultats. Personatges històrics d’aquest país que la historiografia espanyola oficial ha furtat i re-ubicat en un marc castellà.

El periodista Pep Martí es fa ressò d’un grup d’estudiosos que, encapçalats pel Bilbeny, estan trobant proves sobre la catalanitat, entre d’altres, d’en Colom, en Ferran Cortès o el Piçarro. També es parla d'obres literàries presumptament castellanes, com El Lazarillo de Tormes, la Celestina o el Quixot. Tot plegat ho trobareu al periòdic d’aquesta setmana, el número 863.

CLIQUEU PER LLEGIR-HO: PÀGINA 1 & PÀGINA 2[@more@]

Comentaris tancats a ‘El Triangle’ es fa ressò de la catalanitat de Llàtzer

Les edicions del Lazarillo més antigues que coneixem són edicions d’estat

portades de Burgos, Anvers (el nom de la ciutat en català), Medina i Alcalà

A l’època de La Vida de Llàtzer de Tormos, quan es volia editar un llibre calia demanar un permís previ per editar-lo. També un privilegi especial, i una llicència que garantia als editors que ningú més pogués editar el llibre mentre l’editaven. Aquest període durant el qual tenien l’obra en exclusiva podia ser quatre, cinc o deu anys, depenia d’allò que concedís el Consell Reial.

Resulta que al Lazarillo no es coneixen edicions anteriors, i en un mateix any, el 1.554, surten cinc edicions, i d’aquestes edicions només hi ha un llibre. Per això en Bilbeny assegura que són edicions d’estat, creades i posades en circulació expressament per la Censura per fomentar la creença que el Lazarillo de Tormes va ser escrit per un castellà, i que l’obra passava a Castella. Per molt que els catalans, coneixedors de la veritat, tractessin els castellans de l’època de bojos, l’obra impresa seria 'la veritat' que quedaria al cap dels segles.

Aquestes i altres reflexions les podeu escoltar a l’entrevista que se li fa al Jordi Bilbeny a Ràdio Arenys.

[@more@]

Comentaris tancats a Les edicions del Lazarillo més antigues que coneixem són edicions d’estat

L’amo del ‘Lazarillo’, passejant-se per hortes fresques i ameníssimes..

València, en un gravat posterior a l'època del Llàtzer de Tormos

Després d’haver llegit 'el Llàtzer de Tormos' deu o onze vegades, a la que fa dotze encara es troben algunes coses, això és el que l’hi va passar al Bilbeny, tal com explica a Ràdio Arenys. Havent resseguit el llibre un munt de vegades, va adonar-se del detall que el Lazarillo anava a buscar aigua al riu, a Toledo, mentre el seu amo estava festejant a les riberes, en unes hortes fresques i ameníssimes..

I no és l'únic. Un dels estudiosos del Lazarillo, Gonzalez Palencia ja afirmava en els seus treballs, tot parlant de la ubicació, que això tant podria ser Toledo com qualsevol altra ciutat. A Toledo el riu no hi és d’accés fàcil: has de baixar per uns grans penya-segats, i a baix no hi ha hortes, ni la gent s’hi passeja. Tot el contrari, els autors i viatjadors que han passat per Toledo i ho han descrit diuen que la ciutat és molt agresta, amb un paisatge feréstec.

En canvi, si poguéssim situar la ciutat en l’àmbit català, és molt fàcil reconéixer-hi València, on el riu és just a la vora de la ciutat, hi havia unes hortes famosíssimes arreu d’Europa, de les que en parlen tots els viatgers, admirats. A València no hi trobem horts tal com els entenem avui, per sembrar patates, tomates i enciams. Les hortes valencianes eren uns espais on hi havia brolladors d’aigua, arbres retallats en forma de persones, hi havien plantes aromàtiques, arbres exòtics.., tota una sèrie d’elements per embellir l’entorn i fer que l’ànima s’inspirés en alguna realitat més profunda.

Aquestes i altres reflexions les podeu escoltar a l’entrevista que se li fa al Jordi Bilbeny a Ràdio Arenys.

[@more@]

Comentaris tancats a L’amo del ‘Lazarillo’, passejant-se per hortes fresques i ameníssimes..

Lluís Vives: la Celestina s’escrigué ‘in nostra lingua’

Bilbeny explica a Ràdio Arenys els primers rastres de catalanitat de 'la Celestina':

La Celestina, ‘in nostra lingua’ segons Vives

Segons afirma Bibleny, aquests primers rastres es van començar a estirar a partir del moment en què va trobar que, en una obra de Joan Lluís Vives en llatí, hi deia que la Celestina estava escrita in nostra lingua. I clar, en Vives era d’un dels estats del que llavors constituïa la nació catalana, i si un català escriu en català, i la seva llengua normal és el català, aquesta in nostra lingua què ha de voler dir? – es pregunta en Bilbeny.

En veure aquesta cita de Vives en una edició moderna va anar a veure les edicions del s.XVI. Hi ha quatre edicions d'aquest llibre del Vives: de 1.531, de 1.535, de 1.536 i una darrera del cinquanta i tants, i a totes quatre edicions Vives diu in nostra lingua scripsit, és a dir, l’autor l’escrigué en la nostra llengua. Bilbeny conclou que Vives, segurament, ja ho deuria remarcar perquè, a la mateixa època, els originals de la Celestina ja havien desaparegut. Ja corrien només còpies castellanes.

Segons Bilbeny, estem veient com, de mica en mica, es va creant aquest tòpic de la Celestina escrita en castellà. Per això, quan hi ha algun rastre que evidencia que no ho era, les edicions modernes ho corregeixen. Així, quan a finals del s.XVIII el bibliòfil Mayans i Siscart va fer una opera omnia de tota l’obra d’en Vives, també diu in nostra lingua scripcit. És significatiu ho editi un català, i que el 1.778 sigui en llatí i no en castellà. En canvi, quan el 1.947-1.948 mossèn Llorenç Ribé, de Campanet (Mallorca) edita l’obra completa de Joan Lluís Vives, en castellà, i diu que agafa l’edició de 1.531, ja hi diu en nuestro vulgar castellano.

[@more@]

 

'Llàtzer de Tormos' amb estudi, 'la Celestina' tot just als inicis

Bibleny explica a Ràdio Arenys que, mentre del 'Lazarillo' l’estudi ja està publicat, amb la Celestina estem tot just als inicis. Bilbeny opina de La vida de Llàtzer de Tormos que és un estudi de 170 pàgines de lletra petita, molt ben estructurat i molt ben treballat. Ja no és un suggeriment o una via de recerca, sinó que són les conclusions posades sobre el paper.

A la vida de Llàtzer de Tormos hi ha molts temes, afegeix Bilbeny. Hi ha molts referents històrics, culturals, geogràfics, alimentaris… i s'hi aporten proves molt diversificades, per donar a entendre que hi havia un autor català que van esborrar, que l’obra va sortir anònima, tot i que l’autor deia que volia obtenir una gran fama amb aquest llibre, que l’edició original es perd, que les edicions que coneixem són edicions d’estat, perquè no poden sortir tantes edicions en un mateix any…

Després hi ha tota una sèrie de paranys lingüístics, errors de traducció, catalanades, i sobretot, errors d’ubicació, perquè, quan es treu l’ubicació valenciana i es passa a Castella, hi ha unes quantes relliscades solemnes que, segons Bilbeny, amb una mica d’atenció es poden veure…

Escolteu l'entrevista sencera.

Comentaris tancats a Lluís Vives: la Celestina s’escrigué ‘in nostra lingua’

El ‘Llàtzer de Tormos’ és una novel·la catalana

Un altre article d’en Joan Calsapeu, publicat al seu bloc

Fa molts anys que conec en Jordi Bilbeny, i mai ha deixat de sorprendre’m el seu olfacte, suspicàcia, intel·ligència, capacitat de treball i valor. Olfacte per olorar obliteracions i palimpsests; suspicàcia per la seva esmoladíssima malfiança; intel·ligència per a reconstruir mons deturpats per la censura; capacitat de treball per l’enorme cabal d’informació que gestiona, i valor perquè les seves indagacions el menen a formulacions incòmodes, difícilment digeribles per l’stablishment.

La vida de Llàtzer de Tormos (2007) és un assaig de reconstrucció del text original de la novel·la del s. XVI, basat en la traducció que el 1892 en va fer el barceloní Antoni Bulbena. L’estudi preliminar d’en Bilbeny, de cent cinquanta-set pàgines, dissecciona finament les incongruències de la novel·la, desemmascara els censors, fa llum en el rerefons històric i territorial del text (que són plenament catalans), lliga els caps que van a lloure, formula una hipòtesi i l’argumenta: El Lazarillo va ser escrit en català per un escriptor valencià afecte a la Germania (probablement Joan Timoneda), text que fou posteriorment traduït al castellà, desfigurat pels censors, reubicada l’acció en escenaris castellans i presentat com a anònim.

Les evidències de la falsificació són tan abundants com contundents. Bilbeny reïx a demostrar que El Lazarillo pertany a la literatura catalana per llengua, autoria, ideologia i escenaris valencians, i aporta proves de l’apropiació feta en benefici de les lletres castellanes. Una apropiació no pas puntual, sinó generalitzada: les primeres traduccions castellanes del Tirant (Corella) i del Llibre dels àngels (Eiximenis) també van ser presentades com a anònimes, amb la pretensió (no reeixida en aquests casos) de fer-les passar per obres castellanes.

Els arguments són poderosos. El text està farcit de catalanades (“y que yo, directe ni indirecte, no soy parte de ellas”; o “fue luego a proballa [la clau] y con ella probó el maleficio [per malifeta]”. El butllaire a qui serveix Llàtzer oferia als clergues “una lechuga murciana” i “un par de limas [llimones] o naranjas”. ¿Un enciam murcià a Toledo? Massa pansit devia ser! Més. Un dels amos de Llàtzer camina de Salamanca a Toledo, travessant Gredos, amb una gerra de vi a la mà: un camí massa llarg per anar barral en mà enmig del no res! I si ens diuen que el pare de Llàtzer va morir en la desfeta de Gerba (1510) i en aquesta batalla les tropes eren de la Corona d’Aragó, aquell no era pas castellà, i el desastre, a més, romania gravat en la memòria col·lectiva catalana, i no en cap altra.

Un darrer apunt. El text de la novel·la diu, amb totes les lletres, que el segon amo de Llàtzer, un hidalgo castellà, és estranger. I és clar que un castellà a Castella pot ser foraster, però no pas estranger. És tautològic, de tan evident com és. Així que una de dues: o el senyor no és castellà, o l’escenari del relat no és Castella. I com que l’hidalgo “castellaneja” pels porus (per biografia, maneres i actitud), és obligat concloure que l’acció de la novel·la transcorre fora de Castella. Té delicte que tants insignes nassos erudits no hagin reparat en això. Tenen la Mediterrània al davant –talment!– i no la veuen. I és que els orbs de clepsa i els portadors de cucales són refractaris a segons quines evidències. Amb El Lazarillo, com en tantes altres coses, passa això. La parèmia ja la recull, aquesta disfunció: No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi, diu la veu popular. En termes tècnics podríem dir-ne “ceguesa funcional” o “obstrucció de la intel·ligència analítica”.

En canvi, l’atribució del text a Joan Timoneda no passa de ser una conjectura. La major part dels llibres de Timoneda són segones edicions, en els quals Timoneda especifica que són traduccions o llibres fets “nuevamente”, “de nuevo”. Sabem que la llengua d’ús normal de Timoneda era el català, que totes les primeres edicions a què fa referència han desaparegut i que a la València del seu temps ja no era possible editar en català. Que ell fos l’autor del Llàtzer només és una possibilitat.

Però si l’escriptor fou Joan Lluís Vives o Timoneda té poca importància; el que compta és que hi ha proves suficients per a denunciar una vasta operació d’apropiació cultural i per a exigir la restitució a la literatura catalana del Llàtzer i de la munió de “Llàtzers” tramposament adjudicats a les lletres castellanes.

[@more@]

Comentaris tancats a El ‘Llàtzer de Tormos’ és una novel·la catalana